08 May. 2020

Jugar és una experiència vital per a la salut mental d'un infant.

El joc permet desenvolupar la capacitat simbòlica, que serà essencial per a l'adaptació social.

Un nen que no pot jugar, que no simbolitza, sol ser un infant amb dificultats. Cal recordar en aquest apartat, i seguint a la prestigiosa autora Lorna Wing, que els nens amb dificultats importants, com els nens amb TEA, tenen restringida la seva "imatgeria" (és a dir la seva capacitat per a simbolitzar i jugar).

És per això que ja, des de l'aportació inicial sobre el valor del joc de la psicòloga francesa Eugenie Sockoinicka (la primera en veure la seva utilitat terapèutica) tots els CDIAPs, CSMIJs i centres de psicologia i desenvolupament infantil, empleen el joc en els seus tractaments.

Cal entendre que aquests nens no van al Cdiap o al CSMIJ, o al seu centre terapèutic a jugar per passar una bona estona, com a activitat de lleure, sinó a jugar per -a partir del joc- poder augmentar la seva capacitat simbòlica, la qual els ajudi en la seva comunicació i adaptació socials.

Però, què és un símbol

Seguint a un dels psicòlegs més rellevants de la història (Jean Piaget), anomenem símbol a una "representació o significants, d'altres representacions o significats". Per tant, gràcies al símbol, es poden evocar coses que no són presents en la realitat tangible.

Un exemple: Si un nen vol representar que el ninot puja en un coet i no disposa d'un coet de joguina, el nen tractarà d'imaginar que el llapis pot ser "com un" coet. És a dir que "simularà" que un altre objecte (llapis) fa la funció de coet en el joc. Veiem aquí com el simbolisme permet donar presència en el joc, en la ficció, a un objecte de què no es disposava.

Aquest punt és important, per diferenciar el pre-simbolisme, de l'autèntic simbolisme, i així:

  • Pre-símbol. És aquell que va preparant a l'infant per, en etapes evolutives posteriors, accedir als símbols. En el pre-símbol hi ha una imatge física o objecte que facilita la representació amb rols. Així, quan un nen dóna de menjar al ninot amb una cullera de plàstic no està emprant un símbol, sinó un pre-símbol. Perquè davant seu hi ha la cullera de joguina.

  • Símbol. És aquell en el qual la imaginació de l'infant permet evocar l'objecte que no és present. Exemple: El nen no té la cullera, però amb un altre objecte fa veure que és una cullera i dóna de menjar a al nadó.

 Evolutivament, el normal és que els nens s'iniciïn en la representació de rols i el joc amb recursos pre-simbòlics, per posteriorment passar a jugar de forma més simbòlica.

Per això, és bo que amb els nostres fills no juguem amb objectes que ja facin totes les funcions. És preferible que inventem amb ell, que fem veure, com un determinat objecte pot fer (simbòlicament) les funcions d'un altre. Que l'ajudem a co-construir els símbols.

Clarificada ja la definició de símbol, convé tenir presents altres aspectes del joc que poden ser beneficiosos. A continuació els exposem:

  • El joc permet treballar l'atenció conjunta (és a dir, i en paraules de Sally Rogers i Geraldine Dawson, creadores del model DENVER) la capacitat per estar dues persones compartint una joguina i jugant amb ella.
  • L'atenció conjunta és essencial, perquè donarà peu (seguint a Daniel Stern) a la intenció conjunta i a l'intercanvi d'afectes.
  • A seu torn el joc permet simbolitzar ansietats que, d'una altra manera, quedarien sense canalitzar (i per tant serien susceptibles de provocar somatització) (vegeu els treballs de Donald Winnicott, Melanie Klein, o Anna Freud). Així, si un nen pot representar en el joc les seves angoixes, això ajudarà que no es quedin a dins, a què puguin ser compartides amb un adult empàtic, que pugui contenir.
  • En nens amb dificultats atencionals o impulsius, realitzar jocs de torns permet que puguin treballar la seva espera, etc.

Així doncs, el joc permet:

  • Potenciar la simbolització.
  • Comunicar-se millor socialment.
  • Intercanviar afectes.
  • Potenciar l'atenció conjunta.
  • Treballar l'espera i la regulació de la conducta impulsiva.
  • Canalitzar i simbolitzar angoixes.

En resum, juguem amb els nostres fills, ja que és molt bo per a la salut i el desenvolupament, a més d'agradable per grans i petits!

 

Referències:

Sockolnicka, E. (1920). “L’analyse dun cas de névrose obsessionnelle”, IZP, 6, Trad. Fr. En Revue de neuropsychiatrie et hygiene mentale de l’Enfance, 16, no 5-6.

Stern, D.N. (1985). The interpersonal world of the infant. Basic Books. 

Wing, L. & Gould, J. (1979), Severe Impairments of Social Interaction and Associated Abnormalities in Children: Epidemiology and Classification, Journal of Autism and Developmental Disorders, 9, pp. 11-29.

Back to news